UNA NOVA FAMÍLIA

Dret a la comprensió i l’afecte per part de les famílies i la societat

 

Hi havia una vegada una família que era molt i molt pobra. Vivia al Marroc en un poble que es deia Sabaody. La família estava formada pels pares, en Serdy, el seu germà i un gos. La família d’en Serdy era tan pobra que, amb molta pena i després de plorar molt, van decidir donar en Serdy en acollida, ja que passaven molta gana i van veure que era el millor en aquell moment.

En Serdy va tenir molta sort perquè de seguida va ser acollit per una família adinerada molt amable i carinyosa que tenia una filla de la mateixa edat que ell. En Serdy es va adaptar molt de pressa a la seva nova família i se’ls estimava molt, però també trobava a faltar moltíssim els seus pares i el seu germanet. A casa d’en Serdy, tot eren plors i no passava un dia que no es recordessin d’ell i de la seva alegria. La família d’en Serdy, desesperada, finalment va prendre la decisió d’anar a veure el seu fill i d’emportar-se’l amb ells perquè el trobaven molt a faltar. Quan en Serdy els va veure aparèixer per la porta de la seva nova casa, no va tenir dubtes. Tot i que estava molt content i agraït a la nova família que l’havia acollit i l’havia estimat com si fos el seu propi fill, en Serdy desitjava tornar amb els seus pares autèntics, encara que fossin pobres i no li poguessin oferir tot el que tenia la família rica. En Serdy va veure que l’amor de la família és veritable i que, encara que de vegades ens puguem equivocar, sempre estem a temps de rectificar.

 

Daniel Carrión i Sergi Gil

 

UNA ESCOLA PER A NENS DISCAPACITATS

Dret a una ajuda i una protecció especials per a nens amb discapacitats físiques, psíquiques o mentals

Hi havia una vegada dues germanes que es deien Clara i Ivette. Tenien 8 i 11 anys. Un dia, quan anaven cap a l’escola, un autobús les va atropellar quan travessaven la carretera de manera imprudent, ja que cap de les dues va aturar-se per mirar si venia cap cotxe. En l’accident, la Clara va perdre un braç i li van haver de donar molts punts. La Ivette també va sortir malparada i va quedar coixa, amb la qual cosa va necessitar anar la resta de la seva vida amb crosses. La seva vida va canviar completament, de la nit al dia.

Uns mesos després de l’accident, van tornar a la seva estimada escola “Santa Maria de Palau Tordera”, però els seus amics ja no es comportaven de la mateixa manera amb elles: alguns se’n reien, d’altres no volien jugar-hi... De fet, l’escola era un entrebanc per a les dues germanes, perquè no estava adaptada a les seves noves necessitats. Així que van haver de fer un altre canvi a la seva vida i se’n van anar a una altra escola especial, anomenada “Sant Esteve”, on tothom les respectava i les acceptava tal com eren. Elles no volien fer pena a ningú, només volien ser estimades.

Ja al cap d’uns anys, les germanes van créixer i van anar a la universitat on van estudiar per ser mestres. Quan van ser més grans, i amb molts anys de sacrifici, van trobar feina totes dues com a mestres de Valors a una escola especial. Van estalviar diners i amb el temps van fundar un col·legi per ajudar nens discapacitats, on tothom es respectava i s’ajudava. D’aquella manera, havien fet realitat el seu somni: intentar ajudar aquells nens amb necessitats especials i fer-los feliços.

Sara Corcione i Joana Roig

L’ACCIDENT D’EN LUCAS

Dret a una ajuda i una protecció especials per a nens amb discapacitats físiques, psíquiques o mentals

 

Hi havia una vegada un nen anomenat Lucas que era molt bo jugant al futbol. Però un dia de vacances, va patir un accident molt greu amb la bicicleta i de seguida el van portar a l’hospital. Els metges van dir-li que havia patit un cop molt fort i que segurament no podria tornar a caminar mai més, però que hi havia encara esperances. Després de dos mesos a l’hospital, el van enviar a casa seva, però els seus pares estaven tan angoixats amb la nova situació del Lucas que van decidir traslladar-se a una altra ciutat.

En aquesta nova ciutat, en Lucas va anar a una altra escola i allà va conèixer la Maria, una nena de la classe que era molt simpàtica i amable. La Maria passava moltes hores jugant amb en Lucas, però ell quasi no parlava i estava molt i molt trist. Al cap d’unes setmanes, la Maria es va posar trista perquè en Lucas no venia a l’escola. La mestra li havia dit que estava a l’hospital perquè l’havien tornat a operar de les cames i que no tornaria en unes quantes setmanes.

Al cap d’un mes en Lucas va aparèixer a l’escola amb crosses. La Maria, quan el va veure, va córrer a abraçar-lo i tots dos van posar-se a plorar d’alegria. Des d’aleshores, en Lucas i la Maria es van tornar amics inseparables.

 Aarón Antúnez i David Camps

 

LA NENA ORFE

Dret a una nacionalitat i a un nom

 

La Clara era una nena orfe de 4 anys. Vivia en un orfenat amb d’altres nens que com ella no tenien pares ni família. A l’orfenat la Clara no tenia amiguets. Sempre estava trista i, tot i que estava envoltada de bones persones que se l’estimaven i la comprenien, no podien fer res per alegrar-li el cor. Un dia, al cap d’uns quants anys, van adoptar-la. Al principi, li costava acceptar que, de sobte, hi havia algú interessat en ella, però de seguida es va acostumar a la seva nova família. L’estimaven, hi jugaven, la cuidaven... Què més podia demanar? La seva mare adoptiva es deia Lola i el seu pare Lluís. Quan va començar a anar a l’escola, tothom la mirava d’una manera estranya. La Clara no s’acostumava a ser el centre de mirades ni comentaris. Així que li va dir als seus pares el que li passava a l’escola amb els seus companys. Els seus pares van anara a parlar amb la mestra per si podia fer que les coses fossin normals a classe. La mestra va parlar amb els nens i els va explicar una història, la història de la Clara, de la seva vida. Tots van comprendre la Clara i com se sentia. A partir d’aleshores, la van tractar com una nena més de la classe.

Núria Bellot i Nerea Carrillo

 

 

LA MEVA NOVA ESCOLA

Dret a la igualtat sense distinció de raça, religió o nacionalitat

Avui comença un nou viatge: la meva família i jo ens traslladem a Mataró, Catalunya. A la meva germana i jo no ens sembla gaire bona idea, però hem de fer el que diuen els pares. Al cap i a la fi, ells busquen el nostre bé i el de la família, oi?

Avui 15 de gener de 2011, la meva germana i jo comencem a l’escola nova. La gent no para de mirar-nos de manera estranya i sorpresa. Ens mirem, però veiem que portem la roba de sempre i tampoc no anem vestits de forma gaire diferent. Això sí, ells tenen la pell més blanca que nosaltres. A l’hora del pati, tots els nens s’han fixat en mi i em pregunten per quin motiu he vingut a viure a aquest país. Després d’aquest interrogatori, m’he sentit més estrany que mai, com si fos d’un altre món. En arribar a casa, li he explicat tot el que m’ha passat als pares i ells m’han tranquil·litzat. M’han dit que és normal que em facin un munt de preguntes sobre d’on sóc i per què he vingut a viure aquí. “Els nens són curiosos”, m’han dit els pares. Els pares m’han assegurat que a l’endemà tot seria diferent i que ja no seria aquell nen nou del primer dia.

16 de gener de 2011. Quan he tornat avui a l’escola, tot ha continuat igual. Bé, potser igual del tot no, perquè hi ha hagut una nena que se m’ha acostat i ens hem fet amics. La veritat és que quan he estat parlant amb ella m’ha donat molta pau i he tornat a tenir fe. Potser ara ja no tots em veuen tan diferent com el primer dia. Avui ja no m’han examinat com si fos un animal estrany.

17 de gener de 2011. Avui, en sortir de l’escola, la mare m’ha enviat a comprar el pa. Potser no m’entenen, però he anat a la botiga i m’he espavilat. Quan he sortit de la botiga, he vist alguns companys de classe que passaven aleshores per allà i m’han aturat. M’han preguntat si volia anar a jugar amb ells una estona i m’han acollit molt bé.

2 de febrer de 2011. Sembla que els meus companys m’han començat a acceptar. Ja no em sento gens estrany, però avui he rebut una mala notícia. Hem de tornar immediatament al meu país. Ja no ens podem quedar més a Mataró. Precisament ara que havia trobat amics!

10 de febrer de 2011. Avui els meus companys m’han fet una festa especial. S’han volgut acomiadar de mi. Ha estat una festa única que sempre recordaré vagi on vagi i sigui on sigui.

Pol Gómez, Antonio Hinojosa i Fadi Khoury

 

LA MEVA ESTIMADA FILLA

Dret a una protecció especial que asseguri un creixement mental i social, sa i lliure

Hi havia una vegada una dona pobra i viuda que tenia una filla preciosa, però que no podia mantenir-la ni cuidar-la. Un dia que estava desesperada va parlar amb una amiga de la situació que vivia i tanta pena li va fer que li va suggerir que podia fer-se càrrec de la nena. La dona pobra va acceptar encantada perquè veia que era el millor per la seva filleta.

Van anar passant els anys i aquella nena petita es va convertir en una doneta molt feliç. La seva mare adoptiva va pensar que ja era prou gran per dir-li la veritat.

-Filla meva, has de saber una cosa que fa anys t’hauria d’haver explicat. Potser no he sabut trobar el moment adequat, però no pot passar més temps sense que sàpigues la veritat sobre la teva vida. Ja saps que sempre t’he estimat molt i que passi el que passi continuaré estimant-te perquè tu ets tot per a mi. Jo... no sóc la teva mare biològica.

-Mare, que et penses que no m’han arribat rumors a mi?

-I per què mai no m’has dit res? –va respondre la mare.

-Perquè preferia no saber-ho. Estic tan bé amb tu que no vull pensar ni un moment que algú entri per la porta i em digui que tinc una altra família de la que no he sabut res mai. No t’has de preocupar per res, mare. Tu sabies qui era la meva mare de debò?

-Era una amiga meva que t’estimava molt, però va haver de marxar a un altre país perquè aquí li era impossible trobar feina. Em va dir que algun dia, quan sabessis la veritat, que t’expliqués que sempre et duria al seu cor.

-Gràcies per cuidar-me, mare. T’estimo moltíssim.

Al cap d’un temps, de manera inesperada, van trucar al timbre de la porta. Era una senyora de l’edat de la seva mare que volia parlar amb ella.

-Bon dia, voldria veure la teva mare –va dir la senyora desconeguda.

De sobte, aquella cara li va resultar familiar. Era com si la conegués sense haver-hi parlat mai.

-Perdoni, es vostè la meva mare? –li va preguntar la noia.

La dona es va quedar muda. No sabia què dir.

-Només volia conèixer-te. Han passat molts anys i...

La noia la va fer entrar a casa seva i, a partir d’aquell moment, van començar a tenir una bonica amistat.

Irene Ponce i Georgina Seguí

 

 

EN PAU I LA MARTA

Dret a rebre una educació que fomenti la solidaritat, l’amistat i la justícia entre tothom

Hi havia una vegada un grup d’amics que va decidir un dia anar d’excursió. En Pau i la Marta no es posaven d’acord. Cadascú volia anar a un lloc diferent. Tant es van barallar que, fins i tot, la Neus els va haver de separar. Al final van acordar per votació que anirien a Montserrat. Tots van comprendre que el millor era passar-ho bé i divertir-se tots junts, sense barallar-se. Al final, eren amics i els amics, encara que a vegades discuteixen, sempre tornen a fer les paus.

Zineb Guerchi i Jiale Zhang

 

EN MOUSTAFÀ COMENÇA UNA NOVA VIDA

Dret a la igualtat sense distinció de raça, religió o nacionalitat

Hi havia una vegada un nen que es deia Moustafà. Tenia set anys i venia del Marroc. Per circumstàncies de la vida, els seus pares i ell van a nar a viure a un altre país, perquè al Marroc no hi havia feina per tothom. Quan va ser hora de començar l’escola, en Moustafa dir a la seva mare:

-Mare, tinc por!

-Por, de què? –preguntava la mare.

-Por de començar una nova vida i trobar-me amb companys nous a l’escola. I si no em volen? I si no m’accepten? –deia en Moustafà.

En Moustafà se’n va anar a la seva habitació, va tancar la porta i es va posar a plorar. Era un canvi molt gran en la seva vida.

L’endemà es va aixecar d’hora. Estava molt nerviós i no havia pogut dormir en tota la nit pensant com seria la seva nova escola i els seus nous companys. Quan va haver esmorzat, se’n va anar cap a l’escola, acompanyat de la seva mare. Només entrar-hi, va sentir-se el centre d’atenció: tothom el mirava. En sonar el timbre, els nens van pujar a les seves classes i la mestra el va agafar de la mà tot dient-li:

-Tot anirà bé! Et presentaré els teus companys de classe. Ja veuràs com t’agradaran!

Però només entrar a la classe, algú li va donar una empenta i en Moustafà va caure al terra.

-Qui ha estat? –va preguntar la mestra enfadada.

Ningú no va dir res. Alguns nens es van mirar entre ells i es van posar a riure. Al final, després d’insistir sobre qui havia donat l’empenta a en Moustafà, va sortir el responsable: en Dani. La mestra els va dir que havien de ser amables amb en Moustafà, ja que venia d’un altre país llunyà i no coneixia la llengua ni els costums.

Quan va començar la classe de mates, en Moustafà semblava que era l’únic que estava atent a les explicacions de la mestra. Li encantaven les mates i se li donaven molt bé. Era la seva assignatura preferida. La mestra va felicitar davant de tots en Moustafà per la feina ben feta. Quan va sonar el timbre per anar al pati a esmorzar, els nens el van acollir molt bé i van jugar a futbol amb ell tota l’estona.

Quan va arribar a casa, la seva mare li va preguntar com havia anat el dia i en Moustafà li va respondre:

-Penso que ha anat prou bé. Els nens m’han acceptat i, tot i que em miraven de manera estranya al principi, ara em tenen com un nen més. Estic content d’anar a l’escola!

Anna Figueras i Ainhoa Sánchez

 

 

 

 

EL PETIT MÀRIUS

Dret a l’educació gratuïta i dret a divertir-se i a jugar

 

Quan en Màrius va sortir de l’escola aquell dia, es va trobar amb una sorpresa quan va arribar a casa. Els seus pares li van comunicar que havien d’anar a viure a un altre país, concretament a l’Índia, a l’altra punta del món. Els seus pares s’havien quedat sense feina i havien trobat una bona oportunitat per refer la seva vida a l’Índia. Suposava un canvi molt gran, però ho havien de provar.

En Màrius va quedar molt trist i de tan trist que estava va deixar de parlar amb tothom. Els seus pares estaven molt preocupats. Però quan en Màrius va començar a anar a l’escola, es va adonar que hi havia molt bons companys. Tots el van acollir i jugaven amb ell. En Màrius, de mica en mica, va tornar a somriure i, tot i que la seva vida era molt diferent a la d’abans, estava satisfet i content.

Aitor Arroyo i David Jiménez

 

EL NEN ABANDONAT

Dret a la protecció contra l’abandonament i l’explotació en el treball

 

Hi havia una vegada una dona molt pobra que tenia un fill. Però era tan i tan pobra que no el podia cuidar i quan va sortir de l’hospital, estava tan desesperada que va decidir deixar el seu fill en un portal d’un carrer. En passar per allà una senyora, es va acostar i va veure que era un nadó i el va portar a la policia. L’orfenat es va fer càrrec del nen i, quan va fer un any, una família va interessar-se per ell i el va decidir adoptar. La vida d’aquest nen va canviar per sempre i va poder gaudir de l’amor d’uns pares.

Adrián Loste i Carlos Palomares

 

EL DIARI VERMELL

Dret a una atenció i ajuda preferents en cas de perill

 

Un dia assolellat, una família que vivia a Estats Units van anar a passar unes vacances a Tailàndia per descansar i viure noves experiències i emocions. La mare es deia Margaret i el pare, Aitor. Tenien tres fills: en Marc i les bessones Maria i Teresa. Quan ja van ser allà, després de moltes hores de viatge, van agafar les tovalloles i se’n van anar a la platja. Feia un dia meravellós, sense un núvol al cel. En Marc estava nedant amb el seu flotador tan tranquil·lament. De sobte, van veure com a la llunyania s’apropava una ona molt gran. Un home va cridar aleshores:

-Fugim! Un tsunami! Que ve un tsunami!

I tothom, espantat, va començar a córrer sense saber ben bé on refugiar-se. Els pares d’en Marc van veure que hi havia gent dins l’aigua i van ajudar-los a sortir ràpidament. Per sort, es van poder refugiar a l’hotel i res no els va passar. Però va haver-hi molta gent que no va tenir la mateixa sort i va morir ofegada per l’impacte de l’ona gegant. Els pares d’en Marc, quan va passar el perill, van ajudar el que van poder a totes les persones que ho necessitaven. Van ser unes setmanes molt dures: van veure famílies destrossades que havien perdut fills i pares.

En tornar als Estats Units, en Marc va escriure tot el que van viure ell i els seus pares a Tailàndia en un diari: el seu diari vermell.

 

Júlia Chacón i Laura Romero

 

EL BON COR D'EN XAVIER

Dret a una alimentació, un habitatge i una atenció mèdica adequada

 

Hi havia una vegada una família molt pobra que tenia l’àvia malalta en una residència. Va arribar un dia en què l’àvia ja no tenia més diners per pagar la residència. Tota la seva família estava molt preocupada i trista perquè ells tampoc no la podien ajudar econòmicament i si no trobaven una solució ràpida, la farien fora. En Xavier, el seu nét de deu anys, va pensar que podien organitzar una recol·lecta per ajudar-la. Va pensar en una paradeta a la plaça del poble on vendria totes aquelles joguines velles o que ja no utilitzava. També havia pensat a demanar l’ajuda de la seva mare, que feia uns pastissets molt bons i que potser tindrien èxit. En fi, una paradeta on s’hi vengués de tot una mica.

El primer dissabte de mercat que en Xavier va començar a vendre, la gent que s’aturava a la paradeta li preguntava per què ho feia i ell sempre contestava:

-És per ajudar la meva àvia que està malalta i no té més diners per pagar la residència on està. Nosaltres no la podem ajudar econòmicament i tampoc no podem tenir cura d’ella perquè els meus pares treballen tot el dia.

La gent, en sentir aquesta història tan trista i alhora tan emotiva, van col·laborar en la causa tot comprant cosetes de la parada i, fins i tot, van deixar donatius. Així ho van fer durant diverses setmanes.

Un diumenge al matí, en Xavier es va despertar aviat i, com sempre, va anar a recollir les cartes de la bústia. N’hi havia una que anava dirigida a ell.

-Qui serà? –es va preguntar.

La carta era d’una senyora que li cedia un munt de diners per poder mantenir l’àvia a la residència. La carta deia que tant de bo tots els néts actuessin d’aquesta manera amb els seus avis i tinguessin un cor tan gran i generós com el seu. En Xavier es va alegrar molt amb aquest gran regal caigut del cel. Per fi, el seu somni s’havia complert: podria ajudar la seva àvia.

Aina Casas i Helena Hidalgo