EN MOUSTAFÀ COMENÇA UNA NOVA VIDA

Dret a la igualtat sense distinció de raça, religió o nacionalitat

Hi havia una vegada un nen que es deia Moustafà. Tenia set anys i venia del Marroc. Per circumstàncies de la vida, els seus pares i ell van a nar a viure a un altre país, perquè al Marroc no hi havia feina per tothom. Quan va ser hora de començar l’escola, en Moustafa dir a la seva mare:

-Mare, tinc por!

-Por, de què? –preguntava la mare.

-Por de començar una nova vida i trobar-me amb companys nous a l’escola. I si no em volen? I si no m’accepten? –deia en Moustafà.

En Moustafà se’n va anar a la seva habitació, va tancar la porta i es va posar a plorar. Era un canvi molt gran en la seva vida.

L’endemà es va aixecar d’hora. Estava molt nerviós i no havia pogut dormir en tota la nit pensant com seria la seva nova escola i els seus nous companys. Quan va haver esmorzat, se’n va anar cap a l’escola, acompanyat de la seva mare. Només entrar-hi, va sentir-se el centre d’atenció: tothom el mirava. En sonar el timbre, els nens van pujar a les seves classes i la mestra el va agafar de la mà tot dient-li:

-Tot anirà bé! Et presentaré els teus companys de classe. Ja veuràs com t’agradaran!

Però només entrar a la classe, algú li va donar una empenta i en Moustafà va caure al terra.

-Qui ha estat? –va preguntar la mestra enfadada.

Ningú no va dir res. Alguns nens es van mirar entre ells i es van posar a riure. Al final, després d’insistir sobre qui havia donat l’empenta a en Moustafà, va sortir el responsable: en Dani. La mestra els va dir que havien de ser amables amb en Moustafà, ja que venia d’un altre país llunyà i no coneixia la llengua ni els costums.

Quan va començar la classe de mates, en Moustafà semblava que era l’únic que estava atent a les explicacions de la mestra. Li encantaven les mates i se li donaven molt bé. Era la seva assignatura preferida. La mestra va felicitar davant de tots en Moustafà per la feina ben feta. Quan va sonar el timbre per anar al pati a esmorzar, els nens el van acollir molt bé i van jugar a futbol amb ell tota l’estona.

Quan va arribar a casa, la seva mare li va preguntar com havia anat el dia i en Moustafà li va respondre:

-Penso que ha anat prou bé. Els nens m’han acceptat i, tot i que em miraven de manera estranya al principi, ara em tenen com un nen més. Estic content d’anar a l’escola!

Anna Figueras i Ainhoa Sánchez