LA MEVA NOVA ESCOLA

Dret a la igualtat sense distinció de raça, religió o nacionalitat

Avui comença un nou viatge: la meva família i jo ens traslladem a Mataró, Catalunya. A la meva germana i jo no ens sembla gaire bona idea, però hem de fer el que diuen els pares. Al cap i a la fi, ells busquen el nostre bé i el de la família, oi?

Avui 15 de gener de 2011, la meva germana i jo comencem a l’escola nova. La gent no para de mirar-nos de manera estranya i sorpresa. Ens mirem, però veiem que portem la roba de sempre i tampoc no anem vestits de forma gaire diferent. Això sí, ells tenen la pell més blanca que nosaltres. A l’hora del pati, tots els nens s’han fixat en mi i em pregunten per quin motiu he vingut a viure a aquest país. Després d’aquest interrogatori, m’he sentit més estrany que mai, com si fos d’un altre món. En arribar a casa, li he explicat tot el que m’ha passat als pares i ells m’han tranquil·litzat. M’han dit que és normal que em facin un munt de preguntes sobre d’on sóc i per què he vingut a viure aquí. “Els nens són curiosos”, m’han dit els pares. Els pares m’han assegurat que a l’endemà tot seria diferent i que ja no seria aquell nen nou del primer dia.

16 de gener de 2011. Quan he tornat avui a l’escola, tot ha continuat igual. Bé, potser igual del tot no, perquè hi ha hagut una nena que se m’ha acostat i ens hem fet amics. La veritat és que quan he estat parlant amb ella m’ha donat molta pau i he tornat a tenir fe. Potser ara ja no tots em veuen tan diferent com el primer dia. Avui ja no m’han examinat com si fos un animal estrany.

17 de gener de 2011. Avui, en sortir de l’escola, la mare m’ha enviat a comprar el pa. Potser no m’entenen, però he anat a la botiga i m’he espavilat. Quan he sortit de la botiga, he vist alguns companys de classe que passaven aleshores per allà i m’han aturat. M’han preguntat si volia anar a jugar amb ells una estona i m’han acollit molt bé.

2 de febrer de 2011. Sembla que els meus companys m’han començat a acceptar. Ja no em sento gens estrany, però avui he rebut una mala notícia. Hem de tornar immediatament al meu país. Ja no ens podem quedar més a Mataró. Precisament ara que havia trobat amics!

10 de febrer de 2011. Avui els meus companys m’han fet una festa especial. S’han volgut acomiadar de mi. Ha estat una festa única que sempre recordaré vagi on vagi i sigui on sigui.

Pol Gómez, Antonio Hinojosa i Fadi Khoury